Lluita
i optimisme sobre rodes
“Sempre m’ha agradat que em passin llista els bons”
El pilot andorrà Albert Llovera és subcampió d’Espanya
de ral·lis de terra del grup N al 2009 i aquest any correrà
al S-WRC.
Autora: Sílvia Pino
Albert
Llovera i Massana tenia un futur prometedor en el món de l’esquí
professional però la vida tenia altres plans per a ell. Amb 17
anys va convertir-se en l’atleta més jove en disputar els
XIV Jocs Olímpics d’hivern a Sarajevo l’any 1984. Un
any després, mentre disputava la Copa d’Europa, va tenir
un accident que el va deixar en cadira de rodes.
En aquell moment la seva vida va canviar per sempre i tot allò
pel que havia estat lluitant es va acabar. Després d’uns
anys fent proves amb la NASA per procurar-se la recuperació va
decidir començar de nou i va entregar-se per complert a la seva
segona passió: l’automobilisme.
Actualment, amb més de 20 anys de carrera esportiva i després
d’haver disputat tota mena de campionats, tant d’asfalt com
de terra, a Espanya i fora d’ella, i amb un palmarès envejable
per a qualsevol pilot pot dir orgullós que ha obert moltes portes
per la gent amb discapacitats, tant en el camp esportiu com a través
de la seva ortopèdia i la seva implicació en el desenvolupament
de diversos materials adaptats com els comandaments de conducció
o les cadires de rodes esportives.
Optimista fins a la medul·la i amb un somriure que ensenya una
dent trencada per un accident, aquest pilot andorrà ha fet de la
seva discapacitat una oportunitat per a re-inventar-se i es confessa una
persona feliç i independent.
Com va arribar a convertir-se en pilot?
Jo anava conduint amb uns amics i un d’ells, en Joan Vinyes, també
pilot, em va dir que corria molt i que anava de traçada impecable.
De fet, crec que l’esquí alpí i l’automobilisme
s’assemblen molt, per la velocitat i el tema de les traçades.
Em van animar a córrer però no donaven llicències
a gent amb discapacitats per a competir. Vaig estar un any i mig lluitant
per aconseguir-la i crec que me la van donar per pesat. Anava tres vegades
al dia a l’Automòbil Club a demanar-la. Vaig ser la primera
persona del món a qui li van donar la llicència per competir
i l’any següent vaig disputar la Copa Peugeot de ral·lis
d’Andorra i vaig guanyar-la. Els de la Federació es van quedar
al·lucinats. (riu)
Quina ha estat la seva evolució com a pilot?
Després de guanyar la Copa Peugeot vaig decidir que volia córrer
a Catalunya. Era com a l’esquí, quan competia a Andorra era
boníssim, però quan sortia fora em passaven llista, i jo
volia progressar. Vaig fer diversos campionats de velocitat a Catalunya
i quan vaig aconseguir suport per córrer als ral·lis, vaig
fer el campionat d’Espanya. A més, tan aviat com aconseguia
una mica més de diners me’ls gastava en alguna cursa del
mundial o de l’IRC (Intercontinental Rally Challenge).
Què va significar per a vostè la victòria a l’última
cursa del campionat?
La victòria a Ejea era una cosa que buscava des de fa temps, guanyar
una carrera. L’equip em va dir que anés tranquil perquè
ja teníem el subcampionat a la butxaca, però jo estava enfadat
amb mi mateix, i amb en Borja (el copilot) vam decidir fotre-li canya
i vam fer els millors temps. Me’n recordo que quan vaig aparcar
el cotxe al podi de seguida em van dir que baixés i jo els vaig
dir que ni parlar-ne, que jo volia pujar-me al cotxe, com fan els bons.
(riu)
S’esperava arribar a córrer al World Rally Car aquest
any?
La veritat és que no. Jo tenia plans per competir a l’IRC,
que és com la segona divisió del mundial, però els
sponsors no sabien ni què era. Llavors va sortir el nou Campionat
de la Categoria Super 2000 al World Rally Car i em van proposar que el
fes. Als meus patrocinadors els hi va encantar la idea, i tot i que implicava
una aportació major de diners, vaig aconseguir el seu recolzament.
Què significa per a vostè aquest repte?
És una culminació del treball que hem estat fent fins ara,
és un premi, no solament per a mi, sinó també pel
meu equip, que és com la meva segona família, i per tota
la gent del meu voltant. La veritat és que no crec que lluitem
per les millors posicions. Corro contra pilots molt bons, com en Al- Attiyah
i en Xevi Pons entre altres, que són molt ràpids i entrenen
molt. A més, només disposo d’un sol cotxe per fer
tot el Mundial, i no puc fallar. Ara, si dos xoquessin o a dos pilots
els hi anés malament i em pogués colar, qui sap... (riu)
Com ha canviat la seva preparació física de cara al WRC?
Sobretot ha canviat la intensitat dels exercicis. Normalment entreno un
dia al gimnàs i faig natació i molta bicicleta, amb corrons
sobretot, per enfortir la musculatura dels braços i no perdre força.
Ara les series d’exercicis a natació i bicicleta han passat
a ser més llargues i més dures perquè les carreres
duren tres dies. I no només son aquells tres dies, sinó
que els dies abans ens els passem al cotxe pels trams apuntant i revisant
les notes. En aquella setmana potser fem 40.000 km i no vas precisament
per bones carreteres, sinó que els camins són difícils,
i amb les corbes i els clots el cos pateix molt.
Quines modificacions presenta el seu cotxe respecte als de la
resta de pilots?
El volant té adossats dos cèrcols, amb el de davant accelero
i amb el de darrera freno. L’embragament el faig amb una palanca
amb la mà. A més tinc el pedalié modificat perquè
no el faig servir: en lloc del pedals hi tinc uns plàstics on hi
poso els peus i unes vetes adherents que em lliguen les cames. També
porto el suport per la cadira de rodes i un seient especial, més
segur contra els cops. Tot això pesa 72 kg. És com si anéssim
tres persones al cotxe i això es nota moltíssim, sobretot
a la velocitat punta, a les inèrcies i les frenades.
Com
va sorgir la idea de muntar l’ortopèdia?
Després de l’accident havia d’estudiar alguna cosa.
L’ortopèdia m’agradava i n’havia aprés
molt a les sales de recuperació i als hospitals amb tot el que
m’havia passat. Quan vaig titular-me, en José Maria Morte,
un home que també era paraplègic i que va ser com el meu
segon pare em va proposar de muntar-me una ortopèdia a Andorra.
Les coses no van anar gaire bé al principi i vaig quedar-me sol,
però de mica en mica vaig anar pujant i ara és una gran
botiga. I és diferent de la resta, és taronja, més
divertida, perquè aquell aspecte d’hospital desanima.
Quin paper juga en el desenvolupament de materials per a discapacitats?
Col·laboro amb diverses empreses com Guidosimplex o Progeo i provo
els comandaments de conducció per a vehicles adaptats per gent
amb tota mena de discapacitats. També dissenyo nous models de cadires
de rodes esportives per a practicar tota mena d’esports.
